FUTBOL ACTUAL: QÜESTIÓ DE FÍSIC?

Darrerament la qüestió del tema “físic” en el futbol és present a gairebé totes les converses futbolístiques. Que sí el futbol actual és molt més físic, que si calen jugadors de perfil més “potent”, que si són necessaris jugadors de recorregut “llarg”… Són expressions que constantment sorgeixen quan s’analitzen els equips en general o un partit en particular. Si us dic la veritat, tinc la sensació que la paraula físic, s’està confonent amb el concepte intensitat. I us explicaré perquè m’ho sembla.
Quan parlem del físic d’un jugador, ens referim a la constitució de la persona i a les seves qualitats de tipus corporal: potència, resistència, velocitat… D’altra banda, la intensitat, com a magnitud d’una força, o millor dit en aquest cas, com a magnitud d’una qualitat, és molt més rellevant futbolísticament parlant. El concepte intensitat està relacionat amb la velocitat com es mou la pilota, la velocitat en la presa de decisions, l’excel·lència dels moviments o la qualitat en l’execució de les accions de partit. Si tenim en compte que al futbol, el “centre de l’Univers” és la pilota, quin jugador es pot equiparar a la velocitat que se li pot donar a aquesta?
Si bé és veritat que la intensitat en el joc requereix d’un “estat físic” òptim, en aquest sentit hauríem de parlar d’una bona preparació física, que no pas d’una bona constitució física. Perquè la clau d’un estil de joc on es pretén monopolitzar la possessió, amb l’objectiu de generar espais i provocar l’errada en els equips rivals, rau en la mobilitat constant de tots els integrants de l’equip. I per fer-ho, cal estar molt ben preparat, tant físicament com mentalment. La velocitat en l’execució de les passades i en la presa de decisions depèn exclusivament de la qualitat del jugador. Per fer-ho però, cal que tot l’equip estigui en constant moviment: els que estan més propers a la pilota per donar solucions a qui la té, i els que estan més allunyats per participar quan el moment del joc ho requereixi. A partir d’aquí, el major o menor encert individual de cada jugador hauria de fer la resta.

GUANYAR AL FUTBOL FORMATIU: OBJECTIU O CONSEQÜÈNCIA?

Al llarg dels darrers anys, la majoria dels grans equips d’Europa sembla que, per fi, s’han adonat que potenciar les respectives pedreres és una aposta segura. Aquest fet ha situat damunt la taula grans debats al voltant de la formació dels més joves: des de com abordar i gestionar aspectes com la competitivitat o la competència, fins a la importància (o no) de guanyar.

Malgrat que el terme formació s’utilitza extensivament pera fer referència al conjunt de coneixements (en aquest cas futbolístics) que té un individu, en el món del futbol formatiu s’oblida, massa sovint, precisament la individualitat del subjecte receptor de la formació. Els particulars exàmens (partits) dels jugadors, no són, com haurien de ser, una demostració individual d’allò que s’ha après, sinó que quasi sempre es converteixen en un examen col·lectiu amb l’únic objectiu de guanyar. I jo em pregunto: ha de ser la victòria un objectiu en sí mateix o potser millor plantejar-s’ho com una conseqüència d’una bona formació? Com us podeu imaginar, la segona opció és, al meu entendre, allò que s’ha de potenciar i desenvolupar. Ara bé, com distingir les victòries “com a conseqüència de…” , d’aquelles que no ho són? Mitjançant l’anàlisi dels jugadors com a individualitats. Si cada un dels integrants d’un equip és capaç d’assimilar i desenvolupar allò que li pertoca, allò que ha après, de ben segur que el resultat col·lectiu en serà una conseqüència. I vet aquí on esdevé cabdal l’aplicació estricta de la definició del fet de formar: el do de saber transmetre el coneixement futbolístic al jugador. I en aquest punt és on apareix la figura essencial del bon formador (que no pas del bon entrenador). Aquell que és capaç de fer millorar la individualitat i, conseqüentment, la col·lectivitat. I és que al llarg d’una temporada, els equips, com a col·lectiu, la gran majoria solen millorar significativament. Ara bé, ho fan en la mateixa proporció els jugadors? Menys sovint del que seria desitjable. I és que massa vegades els formadors són avaluats en funció del resultat de l’equip, i no pas en funció de la millora individual dels jugadors. I això, segons el meu parer, és un greu error. D’una banda perquè provoca (conscient o inconscientment) la priorització, per part del formador, del resultat respecte de la formació. I de l’altra, perquè a la llarga acaba anul·lantl’objectiu real dels equips formatius: fer créixer i fer progressar el jugador.

La conclusió que n’hauríem de treure tots plegats és que l’entrenament dels petits i joves jugadors requereix d’uns coneixements específics i concrets que molt sovint, i erròniament, s’assimilen als d’un entrenador “in strictosensum”, amb els greus perjudicis que això suposa pels nostres joves jugadors.